Per mi, una doble malta

Hola de nou! Després d'Alemanya, que és el que explicava a l'última entrada, em vaig mudar a Malta per fer-hi el segon any de màster. Només ara, quan ja l'he acabat i m'he tornat a mudar —aquest cop a França, a les rodalies de París— trobo temps per desclavar-me l'espina de no haver-vos parlat encara d'aquest singular país insular, que mereixeria moltes més entrades (sense intenció d'ofendre el país dels frankfurts i d'altres meravelles, sobre el qual ja s'ha escrit extensament en tantíssims llocs).

Malta és especial i avui intentaré explicar-vos per què, tot combinant-ho amb les meves petites peripècies per allà.

Abans de saber que hi aniria a estudiar, un dels pocs contextos en què em recordava de l'existència de Malta era el festival d'Eurovisió. Aprofito, de pas, per desitjar-li sort a Malta en la semifinal eurovisiva d'avui!

Però des de llavors que no me la trec del cap. Vaig passar a Malta poc més de 8 mesos, i m'hauria agradat quedar-m'hi almenys un meset més. Tot i que, si em pregunten, no voldria viure-hi durant més d'un any. No li guardo cap mena de

rencor, al contrari, però som incompatibles a llarg termini, ja ho veureu. Comencem:

Petita presentació

Malta és un país-arxipèlag situat al sud d'Itàlia, a l'alçada de Tunísia. Té uns 445.000 habitants i 316 km². Per donar-vos-en una idea, és més petit que el Maresme en àrea i semblant en nombre d'habitants.

Les tres illes principals es diuen Malta, Gozo i Comino, ordenades per tamany decreixent. O Malta, Għawdex i Kemmuna, que són els seus noms en maltès...

Si bé no dubto dels coneixements generals en geografia europea del lector, les variades expressions facials que he vist en la meva experiència mencionant Malta a gent de diferents procedències em fan veure'm en l'obligació moral d'afegir-ne els mapes.

L'idioma

A Malta s'hi parla anglès i maltès, i una gran part de la població entén i parla l'italià. El maltès és una llengua semítica, emparentada amb l'àrab, però ha rebut grans influències d'altres idiomes, sobretot de l'anglès i l'italià. Vaig anar a un mini curs de maltès i el professor ens va il·lustrar aquesta doble natura de la llengua amb aquestes dues frases:

Il-plejer famuż u bravu Messi tà Barcellona skorja gowl importanti fil-partita futbol kontra Real Madrid.

Ir-raġel ul-mara marru jixtru ftit laħam, ftit ħut u ftit ħaxix għall-ikla ta'wara nofsinhar.
("El marit i la muller van anar a comprar una mica de carn, una mica de peix i una mica de verdures per "l'àpat de la tarda".)

La primera s'entén completament, no és cert? Però les dues són en maltès.

De vegades barregen idiomes. Fan servir mots crossa maltesos quan parlen anglès, com ara la graciosa paraula mela, la més característica de totes (però no la única). També vaig notar que, tot i estar parlant maltès, al supermercat deien els números en anglès. Les paraulotes també solen dir-les en maltès, em va semblar entendre.

En contra del que se sol pensar, l'anglès de Malta no és en absolut del tot estàndard. L'entonació sol ser maltesa i la pronunciació d'alguns sons també és diferent. Per a alguns es fa pesat, a mi em semblava fascinant. Us recomano que veieu el següent vídeo per fer-vos-en una idea (és curtet):

Paisatges

L'Azure Window l'1 de novembre de 2016 i la
constatació del meu privilegi d'haver-la vist en
els seus últims dies

Foto de l'11 d'abril del 2017 des del mateix lloc, si
fa o no fa

Malta té un munt de llocs bonics per veure: joies naturals, ruïnes prehistòriques, ciutats emmurallades... El més icònic de tot, el que fins fa poc posaven a la majoria de portades de les guies de Malta, és l'Azure Window, a l'illa de Gozo. A les fotos podeu veure l'aspecte que tenia i el que té ara. Malauradament, després de centenars d'anys d'existència i resistència, el 8 de març de 2017, en un mal dia de tempesta, es va enfonsar. Això va tenir lloc durant la meva estada, però per sort jo ja l'havia anat a veure! En qualsevol cas, em va saber un greu inmens que s'enfonsés, especialment just un mes abans que em visitessin els meus pares. De totes maneres, el paisatge que l'envolta segueix sent impressionant i val la pena fer-hi una visita.
No puc deixar de mencionar també llocs com Blue Grotto, St. Peter's Pool i Blue Lagoon. En teniu fotos més avall. Cal dir que tenen els seus inconvenients. La Blue Grotto no es pot visitar els dies de mal temps (i una lleugera brisa, quan has d'anar en una barqueta de 10 persones, és mal temps). La St. Peter's Pool no sé com està normalment, però el dia que hi vaig anar jo estava infestada de medusetes negres. L'aigua increíblement blau-verdosa, això sí. I Blue Lagoon... Sí, és preciosa, però és minúscula i està atapeïda.

Els voltants de l'antiga Azure Window són realment singulars

Els dies de sol, com aquell 11 d'abril, es pot veure una mena de taca de color marró clar a l'aigua: és on reposa el pilar de l'Azure Window

La Blue Grotto des de les alçades

St. Peter's Pool, el dia de les meduses.

El color blau de l'aigua a Blue Lagoon és realment preciós

Gran part de la costa de Malta està ocupada per penya-segats i similars, però també hi ha alguna platja bonica.

Dels paisatges naturals anem cap a tresors creats per l'home: la ciutat emmurallada de Mdina, Valletta mateixa, el poble pescador de Marsaxlokk... i, evidentment, els misteriosos (i nombrosos) temples megalítics escampats per l'illa.

La ciutat emmurallada de l'esquerra és Mdina. La foto la vaig fer jo des de l'avió. Cal dir que, des de dalt, Malta sembla més verda del que és

L'entrada a la "silenciosa" ciutat enmurallada d'Mdina

Un carrer secundari a la Valletta

Una petita mostra de Marsaxlokk, el poble pescador, sempre amb un munt de barquetes de colors

Gastronomia

Algú ha dit peix? En contra del que un podria pensar, tenint en compte que estem parlant d'un país amb molta costa, no em va semblar que el peix fos molt important en la gastronomia maltesa, a excepció del Lampuki, un peix que passa per Malta en la seva migració cap a algun altre lloc. Però sobretot hi ha plats amb porc i conill, patates cuinades d'una manera exquisida, pizza "a la maltesa"... Un ingredient bastant característic és el formatge de cabra de Gozo, o Ġbejna, molt dens, dur i de gust fort. Però crec que pocs em discutiran que el menjar maltès per excelència, el més típic i assequible, són els pastizzi. Si pot ser, acompanyats d'una llauna de Kinnie. M'explico.

Els pastizzi són una mena d'empanades de pasta de full, i els farcits més comuns són ricotta o una pasta a base de pèsols. Un munt de calories a un preu molt assequible (0.30 euros és un preu habitual). Kinnie és el refresc maltès per excel·lència, de gust fastigós curiós, amarg i dolç a l'hora.

Un plat de porc amb el que encara somnio

Però deixem de banda les informacions de guia turística (m'he quedat molt curta, això sí), que podeu esbrinar fàcilment googlejant una mica, i passem a parlar de coses més quotidianes, potser més curioses. Per fer una mica de contrast, parlarem de...

Coses desagradables

El número 1 se l'enduen les paneroles, altra i incorrectament dit cucaratxes. Quan fa calor (10 mesos a l'any), són les reines dels carrers en fer-se fosc, i d'algunes cases a qualsevol hora del dia. N'hi ha moltes i algunes són les més grosses que he vist en la meva vida. Si jo havia de sortir de dia i sabia que tornaria ja de nit, per molta calor que fes, mai, MAI em posava sandàlies ni xancletes ni cap sabata oberta, i no mirava el mòbil ni un sol cop en el trajecte de tornada: mirava al terra intentant sobreviure el camp de mines.

També en vaig haver de confrontar dues o tres de petites a casa. Per alguna raó, sempre estava sola a casa quan me les trobava, la qual cosa ho empitjorava tot.

Si no odies les paneroles com jo potser això no és tan greu i potser estic essent una mica exagerada, però a mi em van marcar l'estada, des dels 100 primers metres que vaig recórrer just en arribar al país.

No tinc, com bé comprendreu, fotos de paneroles malteses, per això he cregut oportú decorar aquest paràgraf amb una magnífica palmera maltesa cansada recolzant-se sobre una bústia.
Quan vaig voler tornar a veure-la, ja l'havien talada...

El gran número 2: el transport. Les carreteres, la infraestructura en general. Malta és un país molt densament poblat, on hi té lloc un efecte de peix-que-es-mossega-la-cua que no sé si s'acabarà mai. La gent agafa moltíssim el cotxe perquè el transport públic és escàs i sol anar amb retard, això fa que hi hagi molts embusos, la qual cosa fa que el transport públic sigui encara més ineficaç i que sigui més difícil millorar-lo.

Els autobusos a Malta (evidentment, no hi ha tren ni metro) poden no passar, poden passar sense aturar-se perquè van plens, o no parar-se tot i anar buits (sí, hi ha conductors molt "despistats"...), poden passar més tard del compte o més aviat i, de tant en tant, potser aquell dia que vas tard, poden passar exactament a l'hora. A més, si vols anar una mica més enllà del continuum urbà que envolta la Valletta, et trobaràs amb línies d'autobusos que només passen cada hora, i depenent d'on vulguis anar potser hauràs de fer transbord d'autobús a l'aeroport.

Ah, a més, en general condueixen bastant "a lo bèstia", hi ha pocs passos de zebra (i encara menys semàfors, és clar), i tenint en compte que condueixen per l'esquerra, és millor ser prudent. Prop de casa hi tenia una cruïlla amb 6 direccions i sempre patia per la meva seguretat. Molts conductors, això sí, et deixen passar encara que no hi hagi pas de zebra, potser perquè saben què comporta ser un peató a Malta.

Número 3 i últim: el fred. Com? Però no estàvem parlant de latituds africanes? Sí senyors, perquè quan només tenim dos mesos de fred a l'any, per què adaptar-s'hi? No ho nego: el meu pis era fantàstic a l'estiu, podies torrar-te a fora però a dintre s'hi estava bé sense ni tan sols ventilador. Però gener i febrer... Mare meva. A casa hi feia més fred que a fora, fins al punt que podia veure el baf sortint-me de la boca. Dormia amb unes 6 o 7 mantes, em feia moltes sopes instantànies, i passava tant de temps com podia a la universitat.

Una foto borrosa de la sala d'estudiants on passàvem tant temps com a casa

Miscel·lània

Una cosa agradable: a Malta hi ha mooolts gats. Bé, és agradable per a algú a qui li agraden els gats, com a mi. A la universitat especialment hi havia com una colònia de gats que m'alegrava l'ànima cada dia quan arribava a la facultat.

Gats universitaris a l'hora de berenar (noti's el gat fosc marginat al peu del mur)

Gat en test. Podria ser el títol d'un quadre car, mentrestant conformem-nos amb admirar aquest miracle natural

Gat despreocupat a la terrassa d'un bar de la Valletta sense consumir

Hi ha dues coses que caracteritzen Malta que també contribueixen a fer-nos incompatibles: el fet que tot són turons, hi ha molt poc terreny pla; i el color beix per tot arreu. No ens enganyem, Malta no és famosa per tenir una exhuberant vegetació, el terra és beix i les cases són beix, perquè la pedra amb què la majoria dels edificis estan construits prové del mateix terra. Fins i tot l'hospital és beix. Cal dir que, tot i que no m'agrada aquest color i trobava molt a faltar el verd quan era allà, aquesta beixositat del paisatge mereix el meu apreci com a particularitat de Malta i ara no deixa de provocar-me certa nostàlgia.

Tres coses típiques de Malta: el beix, aquest estil de balcons coberts, i molts cotxes

L'hospital més gran que he vist mai (és molt llarg, a la foto no s'aprecia), de color beix també

Universitat

Excepte pel fet que es troba sobre un turó i a certes hores, si hi vas caminant, hi arribes i aniries directe a la dutxa; el campus molava molt i tenia bones vistes. Jo primer havia de baixar un turó i després pujar aquell, així que agafava l'autobús molt sovint, però no sempre, i va ser anant a la uni a peu a principi de curs que un dia, com alguns ja sabeu, vaig ser beneïda pel cotxe de Google Street View (carrer Johnny Catania).
Tot el campus tenia el mateix estil maltès i mediterrani que la resta de l'illa, excepte el nostre edifici: la nostra facultat era l'edifici més nou del campus, acabat el 2013. Com a estudiants de màster, teníem dret a un escriptori en sales d'estudiants d'entre 6 i 4 persones a les quals només nosaltres teníem accés, com la que us he ensenyat abans. El millor de tot és que la regulació de la calefacció i l'aire acondicionat quedava a les nostres mans. Quantes hores hi vam passar, refugiant-nos de la calor infernal del carrer o del fred gèlid de les nostres cases a l'hivern!

A més d'això, a la facultat hi havia una cuina (sense fogons, però amb nevera, microones, i tal) que compensava una mica la falta de cantina a la que m'havien acostumat a Alemanya.

A la universitat hi havia un programa que es deia Degree Plus amb el qual podies fer assignatures extres de caràcter cultural i artístic, sobretot. Al primer semestre en vaig fer una de molt interessant en què per uns 10-15 euros ens van portar a fer unes 8 (breus) visites guiades per diferents llocs de Malta. Diners molt ben invertits.

Això, us ho prometo, és part del campus i porta a la nostra facultat

La cèlebre cuina

Sistema sanitari

I ara, una experiència menys típica. Havia sentit crítiques del sistema sanitari maltès i de les condicions d'alguns centres mèdics. Què vols que et digui: al desembre, vaig demanar cita a l'oftalmòleg a Espanya per un petit i inofensiu problema a les parpelles. Em van donar cita al juny. A Malta, vaig poder veure dos oftalmòlegs inmediatament quan ho vaig necessitar i en dues setmanes em van programar una intervenció (la primera operació de la meva vida, a Malta!). Deixant de banda que aquell dia em van fer esperar molt, i que va ser una experiència horrible i discutiblement útil que no li desitjo a ningú, de la qual me n'estalviaré els detalls i les fotos, tot va ser ràpid i gratuït (amb la targeta sanitària europea, evidentment). La visita demanada pel juny a Mataró la vaig aprofitar com a visita post-operatòria, per la qual ja no hi havia temps a Malta.

A Malta hi ha moltes esglésies i molts casinos; no sempre és fàcil distingir-los.

Hi ha tantes altres coses que podria dir de Malta! Ni tan sols he mencionat els casinos ni la zona del vici, Paceville. Però en algun moment he de parar; això ja s'està fent llarg. Impossible d'oblidar, Malta, et guardo a la meva memòria amb una nostàlgia alegre, amb el plaer d'haver-te conegut i la consciència de no haver-ho fet prou, però també amb la tranquilitat d'una distància necessària i de la teva permanència allà on ets ara i tal i com ets ara, que em permetrà tornar a fer-te una o més visites, aquest cop com a turista.

En resum: visiteu Malta!

(Sur)realisme alemany

Hola de nou!!

És impossible explicar en una sola entrada totes les coses que han passat en aquest mes i poc. Anem part per part:


VIDA UNIVERSITÀRIA

El logotip de la uni és una òliba.
A que mola?

El curs ja ha començat, per fi! De moment m'agrada molt i entre els companys hi ha molt bon ambient, i el grup és molt internacional. Vull comentar alguns aspectes de la universitat que són molt diferents d'allò a què jo estava acostumada:

Teatre
Pel fet de ser estudiants tenim dret a aconseguir entrades gratis per a qualsevol cosa que facin als teatres de la ciutat. I hi ha òperes, ballet, concerts... Simplement fantàstic. L'altre dia vaig anar a veure una representació de La Transformació de Franz Kafka. Penso seguir-ho aprofitant sempre que el volum de feina m'ho permeti. També va bé per practicar l'alemany!

La Fachschaft

L'edifici on estudio, un dia de força
boira, de bon matí

No sé si això passa amb tots els estudis, però bé. La qüestió és que els "CoLis" (Computational Linguist(ic)s), com ens hem començat a anomenar seguint la tradició d'aquí, tenim, a part d'uns 4 edificis, un grup d'alumnes que són com els nostres representants i organitzen coses, com ara sessions de benvinguda a principi de curs o súper-esmorzars de tant en tant, i són responsables de dues sales que tenim a la nostra disposició per a fer-hi el que vulguem (inclòs un vespre de jocs de taula, per exemple). De fet, si vull puc passar la nit a la meva facultat estudiant, hi tenim accés sempre.

Matrícules i exàmens

L'entrada "oficial" a la Universitat

Gran canvi: aquí no et matricules d'un número de crèdits i vas a aquelles assignatures i fas l'examen i ja està. Aquí pots anar a totes les classes que vulguis i tu mateix et "registres" a tants exàmens com vulguis. La decisió final la pots prendre un mes abans de l'examen.

Picar a la taula
Quan s'acaba una classe o una presentació, la gent pica la taula amb el puny a mode d'aplaudiment. Curiós. 


Mensa

Exemple de dinar a  Mensa

Mensa és el menjador de la Universitat, que a part de ser enorme no està gens malament, per molt que es digui que "si és tan barato no pot ser bo". Cada dia hi ha bastant per triar. L' opció preferida sol ser el menú complet, amb plat principal (carn amb guarnició), sopa, amanida, aigua i postres per 2,85. I mai m'ho puc acabar tot, per més que ho intenti!





Bé, de moment ja he parlat prou de la universitat (i només n'he dit coses bones, que de fet són la majoria). Ja aniran apareixent més coses.


ALEMANYA EN GENERAL

Reciclatge d'ampolles

A Alemanya també
hi ha vàndals

M'ho havien explicat però no ho havia vist fins ara. Resulta que a Alemanya, a l'entrada dels supermercats hi tens una mena de màquina que es menja les teves ampolles usades per a reciclar-les i per cada ampolla retornada pots aconseguir entre uns 15 i 25 cèntims. És una manera intel·ligent de fer que la gent recicli i, fins i tot, que no es vegin ampolles pel carrer. Això sí, aquests cèntims no són pas de regal, de fet els estàs pagant de més quan compres una beguda.

Correus
Jo estava acostumada a que, quan el carter ve a casa i no respon ningú, deixa un paper a la bústia i després he d'anar a l'oficina de Correus amb aquest paper per recollir el meu paquet. I així em van dir que funcionava també a Alemanya a la mateixa oficina de Correus. Però resulta que és una pràctica comuna deixar-te un paper que diu "el paquet és a casa de tal veí". La raó? Ah, es veu que no sé en quines circumstàncies, si la segona vegada que vénen tampoc et troben, envien el paquet a no sé quina central, des d'on, al cap d'uns dies i si ningú el reclama, es retornarà al lloc d'origen. En el meu cas van deixar-me el paquet a l'oficina dels baixos, que obre 7 hores PER SETMANA. No, senyors, la correspondència és sagrada.

La bóta més gran del món (?)
al castell de Heidelberg.
Malauradament buida.

Manifestacions
El meu barri, Dudweiler, és com un poblet fantasma petit i avorrit. Però durant dos dimarts seguits, el mes passat, es van muntar com un parell de manifestacions simultànies, una anti-refugiats i l'altra, a l'altra banda de la carretera, anti-anti-refugiats. Val a dir, però, que gairebé hi havia més policies que manifestants. Posaven música i cridaven coses pels megàfons.


 




Impostos desorbitats que es treuen de la màniga

Els policies, bloquejant els
anti-anti-refugiats que em bloquejaven
el camí a casa

Intentaré resumir-ho amb poques paraules per no embalar-me. L'altre dia vaig rebre una carta de la televisió pública alemanya. Es veu que aquesta gent cobren 17,50 € AL MES per vivenda. Sí, així pel morro. Encara que no tinguis tele o no la miris, o que visquis en una habitació. I és legal. I no s'han oblidat de mi. Ni jo de se mare.

HISTÒRIES MEVES

Excursions a Strasbourg i a Heidelberg
Bé, això, vaig anar a Strasbourg i a Heidelberg. Dues ciutats que queden relativament a prop.

La Petite France a Strasbourg

Per a qui no ho sàpiga, Strasbourg és una ciutat francesa al costat de la frontera amb Alemanya, a la regió d'Alsàcia. Té una catedral enorme i el Parlament Europeu, entre d'altres.
Heidelberg és a Alemanya. Té un dels carrers peatonals més llargs d'Europa i un castell molt particular, mig en ruines. Allà ens vam trobar gent de la tele, d'aquí a uns dies sortirem a un programa de televisió cantant una estrofa d'una nadala en alemany, si no ens retallen per desafinats, és clar.




Anècdotes de residència
Subestimar Alemanya respecte de Rússia pensant que no seria capaç de brindar-me situacions tan surrealistes era, efectivament, un error. Ara entendreu el parèntesi del títol d'avui.
Els lectors més veterans potser recordaran episodis com "l'injust robatori de la tauleta" o "l'enigmàtica visita dels mecànics-metges en algun punt de la nit". A veure què us sembla aquest:

Torre partida pel mig
al castell de Heidelberg

Farà gairebé un mes, cap a les 11 de la nit, una senyora va trucar a la meva porta. També viu a la residència, l'havia vist alguna vegada. Per la manera com parlava, no sé si estava boja, beguda o preocupada. Amb bastant d'esforç vaig entendre que la dona em demanava "50 cèntims per fer una trucada" (??) i, digueu-me tonta, no vaig saber dir-li que no i, a més, quan em va dir que l'endemà vindria a tornar-me'ls, li vaig dir que no calia. Volia desfer-me'n com abans millor. Llavors, amb molta dificultat, em va preguntar si sabia si li havia passat alguna cosa a una senyora gran que viu gairebé a tocar de la meva porta: es veu que solia anar-la a visitar de tant en tant però feia dos dies que quan picava a la porta no responia ningú i temia que la dona hagués mort. Jo no en sabia res i no sabia què dir-li. Em va dir "mira, provaré de picar a la porta ara, ja veuràs", i es va dirigir cap allà. En aquell precís instant, va sortir de la seva habitació el veí més normal que tinc, que tampoc ho és gaire. Va sempre vestit d'obrer i a la seva bústia hi posa Ursula. Doncs aquest veí ens va demanar un boli. Vaig tornar a entrar a l'habitació per buscar-ne un, li vaig donar, em va dir que quan acabés me'l deixaria a la porta. Quan vaig voler adonar-me'n, la dona ja estava força lluny, anant cap a la seva habitació amb molta pressa. Com si ocultés algo o potser pensant que jo vaig passar d'ella. Òbviament no li vaig dir que tornés. En resum: així perd una persona de bones intencions 50 cèntims i un bolígraf en un minut. I li queda el mal rotllo i la incertesa de tenir una veïna morta.

El lloc dels fets. La meva residència,
ara que li han tret l'andami
des d'on m'espiaven obrers

Això sí: ja fa uns dies ha aparegut una altra vella al mateix lloc. Com que les cares se'm dónen molt malament, no sé si és la mateixa vella o una altra. Però camina molt millor que l'anterior. De fet va venir a la meva habitació per demanar-me de fer una trucada (què li passa a la gent aquí amb els telèfons??). I l'altre dia la vaig veure anant pel passadís sense pantalons. I també de fet, ahir mateix, em vaig trobar el veí obrer, suposo que després d'un mes sencer escrivint. Quan m'ha vist, m'ha dit que anava a comprar bolis, ha tornat amb un paquet de 10 bolis i me n'ha donat dos, de dos colors. Sobre això ja no em queixo. Però a Dudweiler hi ha gent molt rara.



I bé, crec que per avui ja n'hi ha prou. M'encantaria seguir explicant-vos més coses però tinc un munt de feina per fer. En general estic molt bé per aquí, no tinc temps d'avorrir-me. Per cert, d'aquí a un mes ja tornaré a trepitjar Catalunya!


I disculpeu aquest aspecte de "mal posat" que està quedant avui. A vegades blogger no m'ho posa fàcil!

Noven Aventuren

Hola a tots!!

Doncs sí, comença una nova etapa, comencen noves aventures. Potser la sutil pista que us he posat al títol us dóna una idea d'on sóc, als que no ho sabeu: sí, a Alemanya!

Dilluns passat, 28 de setembre, vaig arribar a la ciutat de Saarbrücken per començar el primer any de Màster (Language and Communication Technologies, LCT d'ara en endavant). Es tracta d'un màster Erasmus Mundus, interuniversitari i de dos anys, la qual cosa significa que el segon any serà a un altre lloc, concretament m'ha tocat... MALTA!

Sí, a mi, a l'amant de la calor, el sol, la platja... Però bé, per això encara falta un any. Centrem-nos.

No vull subestimar Alemanya, però tinc la sensació que no em donarà tant per escriure com Rússia. A més, aquí vinc a pencar molt més que allà. Tot i així, seguiré actualitzant el bloc de tant en tant amb tot allò que em cridi l'atenció, amb un resum de la meva vida o amb informació turística.

La ciutat

Ludwigskirche

Saarbrücken és una ciutat d'uns 180.000 habitants que toca amb la frontera amb França i queda molt a prop de Luxemburg. És la capital de la petita regió del Saarland, i té una universitat amb molt de prestigi. Té un gran carrer principal amb un munt de botigues i uns quants centres comercials on hi pots trobar de tot, una mena de mini corte inglés i diversos supermercats a preus assequibles. No hi porto gaires dies, però crec que no hi ha gaire per visitar: el centre, que és el més bonic; un parell d'esglésies, un mini palau, l'ajuntament i poc més. Té un riu, el Saar. Ja us n'ensenyaré fotos.

Impressió general
Què voleu que us digui. Suposo que caldrà passar per un període d'adaptació. La ciutat no és

Una escena a una plaça central de Saarbrücken

comparable a Sant Petersburg, per més que les intenti comparar tota l'estona. Les botigues petites tanquen a les 6 i les grans, com a mooolt tard, a les 8. Avui dissabte, que és quan més necessito anar a comprar, està tot tancat perquè el 3 d'octubre és el dia de la Unitat Alemanya, que vindria a ser la festa nacional del país.

Pel que fa als preus, no em queixo: pensava que seria tot més car... Es veu que els caps de setmana la ciutat s'omple de francesos que vénen a comprar aquí, perquè és més barat. De fet, aquí es parla força francès.

El primer dia em vaig trobar gent parlant sola, molts borratxos pel carrer, o gent bevent, gent gran i amb molt mal aspecte... Això sí, passejant amb un amic que porta dos mesos aquí, després que se'ns apropessin dues o tres persones a demanar, em va dir que això només li havia passat amb mi. Vaja!

El transport
Saarbrücken té un aeroport des del qual pots anar a altres ciutats d'Alemanya, a Luxemburg, a Mallorca i a les Canàries. I ja està.

Per arribar vaig volar des de Barcelona fins a Luxemburg i després vaig agafar un autobús fins a la ciutat. Amb autobús hi ha només 1 hora 15, aproximadament.

El palau

A Saarbrücken hi ha una línia de tramvia i vàries d'autobusos. Però ja he tingut problemes: autobusos que no passen, autobusos que de manera excepcional només fan la meitat del trajecte i et deixen tirat allà al mig, o autobusos que decideixen fer el recorregut d'un altre autobús o que en mig recorregut canvien la seva identitat i passen de ser el 103 a ser el 102. Amb només 5 dies ja m'he trobat amb aquestes situacions, això sí, la gent semblava igual d'estranyada que jo. Així que suposo i espero que no deu ser res habitual.

Ah, i el transport públic és car. Mentre no tenia la targeta d'estudiant em vaig gastar una de quartos...
Però avui, que ja tinc la targeta, hem anat fins a l'última parada del tramvia, Sarreguemines, que ja és França. I allà sí que hi havia botigues obertes!

Llaunes ENORMES a l'intermarché de Sarreguemines!
Mai havia vist llaunes tan grans!

La Universitat
Ah, això sí que mola. Gairebé a tocar de Saarbrücken, però ja a les afores, enmig del bosc, hi ha un campus enorme amb moltíssimes facultats i serveis: menjador, bancs, correus, cafeteries, supermercat... I l'assistència quan arribes és molt personalitzada, però crec que això és perquè sóc d'aquest Màster, perquè directament de la Universitat no m'ha arribat cap informació.

El campus de la Universität des Saarlandes

Vaig tenir algunes dificultats burocràtiques, com sempre, però ja està gairebé tot solucionat i ja he pagat i rebut la meva targeta d'estudiant, amb la qual puc utilitzar tot el transport que vulgui.

La veritat és que no us en puc dir gaire més, ja que les classes no comencen fins al dia 19.

Una cosa que em va agradar molt: hi ha un servei que et permet agafar tots els estris de cuina que vulguis (els tenen en una petita habitació) pagant 10 euros, i al final els retornes i et tornen els diners. Me'n vaig endur un parell de caixes!!
A més, ofereixen cursos de 18 llengües de franc per a estudiants, inclòs el català!

Ah, i aquí, almenys a la Universitat, tots parlen en anglès. No com a Sant Petersburg, que la noia de la Oficina Internacional no en tenia ni idea. 

L'allotjament

La meva habitació quan encara estava buida

Els primers dies vaig estar en una habitació al centre que vaig trobar a Airbnb. A part de molt cara, quan vaig arribar resulta que no tenien internet ("No, és que ara mateix no ens va Internet, però aquesta informació la vam posar a l'anunci eh?? Estava a l'anunci eh?? Ho vam escriure eh??"). Doncs no en el moment en què jo vaig pagar. No hauria estat malament que m'haguessin avisat. O almenys, fet una rebaixa... La qüestió és que em vaig haver d'espavilar jo per aconseguir internet al mòbil, amb el qual vaig fer tethering un parell de dies... Fins que per alguna raó va deixar de funcionar. Uix!

A Alemanya dels pisos d'estudiants se'n diu WG i hi ha un petit problema: no és un "l'he vist, m'agrada, m'hi quedo", sinó que els actuals habitants de la WG també escullen entre tots els

visitants que tenen, fan com un càsting, i això significa que passen uns dies entre que tu els visites i que ells et diuen "et volem" (o no et diuen res). Així que després d'una visita a una WG subterrània, tètrica i deixada de la mà de Déu -on, suposo, "no em van voler"-, i d'una visita frustrada a una residència completament apartada de tot i sense internet -vaig arribar tard per culpa del bus que no va passar i ja no hi havia ningú esperant-me-, vaig decidir quedar-me amb l'única opció que tenia des d'un principi: una residència privada a Dudweiler (Budweiser o Rottweiler pels que ho preferiu -no seríeu els primers), un petit barri a les afores de Saarbrücken i tocant a la Universitat, que és com si fos un altre poble. Ara tinc una habitació d'uns 15 metres quadrats amb cuina inclosa (cuina = 2 fogons i una nevera-congelador). L'edifici és vell, els banys són compartits, no m'estranya que la senyora no me'n volgués ensenyar fotos, no són diguéssim com per presumir-ne. Però bé, és habitable. No van faltar les sorpreses d'últim moment, com ara els 15 euros d'electricitat mensuals ("Ai, per la cara que poses sembla que no ho sabessis, no em puc creure que no t'ho hagi dit!") amb la maleta ja mig buidada i el contracte al davant. En total em surt per 242 al mes, amb internet. Però si gasto poca electricitat, al final em tornen diners. A veure si és veritat. Si ho hagués sabut abans, hauria demanat plaça a la residència de la Universitat molt abans (hi ha places limitades...).

Bé, i potser per avui ja n'hi ha prou: encara em falta molt per descobrir, encara he de començar les classes, etcètera... Segur que ja hi haurà més coses per explicar i més fotos per ensenyar. Espero poder escriure sobre moltes curiositats!
En general, estic bé! Li donarem una oportunitat a Saarbrücken!

Fins aviat!

Gastronomia russa (I) i tal dia farà un any

Després de tant temps per fi arriba el promès especial de gastronomia en un dia important per a mi. Avui, 28 de febrer, fa exactament un any d'aquell dia d'hivern en què el sol peterburgès, de tarannà tímid, va decidir deixar-se veure de manera excepcional, potser per poder-me acompanyar en el final de la meva aventura, mentre jo sense pressa ni entusiasme m'acomiadava, entre d'altres, d'un preciós somriure andalús a què em vaig haver de desacostumar, precisament en la diada d'Andalusia.

En fi, abans de començar amb allò que més interessa, aviso que la informació que aquí donaré està afectada i esbiaixada sobretot pels meus coneixements limitats i les meves preferències personals. Lluny de pretendre una presentació exhaustiva de la cuina russa, que de ben segur que és inacabable, jo més aviat em dedicaré a compartir allò que més m'ha cridat l'atenció, a mi o al meu estómac. I sense seguir cap ordre concret.
Som-hi doncs:
 

• Sopes (супы)

Borsch fet a casa

 Qualsevol àpat amb cara i ulls comença amb una sopa com a entrant. A Rússia les sopes són més denses que les que solem prendre aquí, vindrien a ser com estofats, amb trossos de carn o dels diferents ingredients flotant.
L'exemple per excel·lència de sopa russa (tot i que pel que em consta és d'origen ucraïnès) és el Borsch (Борщ), que deu el seu característic color granatós al seu ingredient principal, la remolatxa.
I n'hi ha més:

• La Schi (Щи), una sopa de col de recepta milenària amb 1000 versions diferents, tant pel pobre com pel ric, considerada per un refrany típic com un dels dos aliments bàsics de l'alimentació russa.
• La Uxá (уха), una sopa de peix (l'espècie pot variar, però es fa amb els que es troben pel nord).



Solyanka

• La Solyanka (солянка), una sopa tradicional molt bona i molt densa normalment a base de carn, i amb pepinillos (=cogombre envinagrat), amb un característic regust àcid-picantet.

N'hi ha moltes més, com ara la sopa de bolets o de pollastre, però crec que aquestes són les més representatives. Se solen servir amb una mica de julivert fresc o d'anet (= eneldo), però sobretot sobretot, i te'n posaran sense que ho demanis, amb smetana (сметана): una mena de "nata agra" omnipresent en les guarnicions dels plats russos.

Les sopes solen prendre's calentes, però també existeixen variants estiuenques, com ara el borsch fred o la okroshka (окрошка), que vaig tenir la sort de provar l'estiu passat en un altre episodi d'hospitalitat russa (gràcies Maria!). La okroshka consisteix en una sèrie de verdures i embotit (tipus mortadela) tallats a trossos petits i regats amb kvas (una beguda típica obtinguda a partir de pa i alguna cosa més amb molt poc alcohol i aspecte de cervesa). En altres versions, el kvas és substituit per kefir.

• Làctics (молочные продукты)

La primera vegada que vaig veure el passadís de làctics d'un supermercat rus, no sabia per on començar. Tenen tants tipus de productes derivats de la llet i amb tants percentatges de greix diferents que se'm fa difícil a vegades diferenciar-los, i més encara recordar amb quin procediment s'obté cada un.  

• Kefir (кефир): pel gust, és com una mena de iogurt líquid molt dens, i molt bo.
  
• Smetana: nata agra que s'utilitza com a salsa per a condimentar amanides, sopes i més. 
• Sgushonka (сгущёнка): un regal dels déus semblant però superior a la nostra llet condensada (he provat les dues simultàniament i la russa és millor, creieu-me). També existeix la "llet condensada cuita", de color marronós, potser encara més dolça. 
• Tvorog (творог): una espècie de mató, però amb més gust i calories. 
• Syrok (сырок): una delícia pels nens; són com unes barretes dolces fetes de xocolata i tvorog o altres coses. 

En tenen d'altres, però ja no arribo a distingir-los: ryazhenka, prostakvasha, toplennoe moloko, varenets...

• Bliny, oladi, syrniki (блины, оладьи, сырники)

D'esquerra a dreta: syrniki, bliny, oladi

A grans trets, un Blin és una crep. Filant més prim, els bliny són una mica més gruixuts i greixosos, i porten menys ou. A Rússia són un menjar típic, pots trobar-ne a establiments de menjar ràpid i se'ls mengen tant amb dolç com salat: des de caviar, carn o smetana a mermelada o sgushonka (llet condensada*), per exemple.
Per la seva forma rodona i color dauradet, els bliny són un símbol del sol i és típic preparar-ne per la Màslenitsa, una festa pagana que celebra l'arribada de la primavera.

Els Oladi es preparen d'una manera semblant als bliny, però la massa és més densa, sovint s'hi afegeix llevat i queden més petits i gruixuts.

Els Syrniki es fan a base de farina, ous, sucre i tvorog (mató amb gust), una altra bomba dolça deliciosa que recomano amb moderació i sgushonka.

 

• Amanides (Салаты)

El concepte rus d'amanida també sembla ser diferent al nostre. El meu prototipus d'amanida, per exemple, porta enciam (o similars), però a Rússia qualsevol barreja de verdures ve a ser considerada una amanida.
Un bon àpat rus també ha de tenir una amanida. He de dir que no m'agraden gaire les amanides russes, ja que la majoria es preparen amb maionesa i/o smetana. Però convé parlar-ne, ja que són un element molt important, especialment en festes com l'any nou (Novi god).

• Olivié (оливье): Us heu preguntat mai si la nostra amanida russa es menja a Rússia? Doncs més o menys sí, però amb un altre nom, degut al xef francès que la va inventar. Això sí, diuen els que han provat les dues que tenen un gust molt diferent.

Selyodka pod shuboj

• Selyodka pod shuboj (селёдка под шубой): l'he vist traduida com a "arenque bajo el abrigo". Vindria a ser una amanida amaionesada per capes, en què l'arengada ocupa una de les capes inferiors, i a les superiors hi ha verdures cuites.
  

• Vinegret (винегрет): Feta principalment amb remolatxa, i amb altres ingredients com patata, poma, pastanaga... No porta vinagre, smetana ni maionesa, per la qual cosa és la meva preferida de les tres que us he presentat.

Hi ha altres amanides en llaunes de conserva, també sense smetana ni maionesa, però no n'he provat prous com per a parlar-ne en detall.

• Algun segon plat

Pelmeni

Un dels plats estrella de què us vull parlar són els Pelmeni (пельмени). Els pelmeni s'assemblen visualment als raviolis, però tenen un gust completament diferent: la pasta està feta d'una altra manera, i la carn de dintre porta algunes espècies, cosa que els dóna un gust molt característic. Quan els he menjat en un restaurant me'ls han ofert amb smetana o mantega. És curiós que es compren congelats i de fet, quan es fan a casa, també se solen congelar.

En fi, això s'està allargant... Espero continuar un altre dia, i parlar de begudes, dolços, aperitius, més segons plats, i coses curioses com ara patates Lay's amb gust de cranc...

Si algun bon coneixedor de la gastronomia russa té algun comentari o correcció a fer-me, o si m'he deixat alguna cosa essencial, si us plau, serà molt benvingut! I si algú té preguntes o vol receptes, que no dubti a dir-m'ho! 

(Algunes fotos les he tret de la Vikipèdia; altres són fetes en un restaurant; altres, a casa)